Característiques ecològiques i biològiques d’interès

Els ecosistemes dels secans de la plana de Lleida son uns dels grans desconeguts i oblidats, tot i que tenen un valor ambiental i com a serves ambientals molt gran. Es troben a menys de 10 minuts de la ciutat de Lleida i gran part dels seus habitants no els coneixen en absolut.

Històricament sempre han estat els gran oblidats. Sempre que es pensa en NATURA, pensem en boscos, paisatges de muntanyes amb rius i aigua, mai en zones estèpiques o de secà.

Volem invertir aquesta situació i que la població coneguin tant la biodiversitat que presenten aquests espais com els serveis ambientals associats que ofereixen a l’esser humà, i la gran importància que tenen aquestes zones en l’equilibri general dels ecosistemes que els envolten.

També hi ha una població que viu de l’agricultura propera a aquestes zones que veuen molts d’aquests espais com enemics.

L’àmbit territorial dels secans de la Plana de Lleida incorpora un arc de territoris essencialment no transformats pels regadius que mantenen les darreres mostres d’agroecosistemes subestèpics del país, que inclouen camps herbacis i arboris de secà, guarets, erms, herbassars, espartars, llistonars, brolles, timonedes, garrigues i petits retalls de masses forestals arbrades (pinedes de pi blanc, carrascars i rouredes), així com algunes zones humides amb canyissars i/o vegetació halòfila força interessant.

Els secans protegits de Lleida

Introducció

Des del mateix moment de l’ingrés de l’Estat espanyol com a estat membre de la UE, l’any 1986 aquest té el deure i l’obligació de donar compliment a la normativa comunitària que se’n deriva. Dins les Directives en matèria ambiental, hi ha la Directiva 79/409/CEE del Consell, de 2 d’abril de 1979, relativa a la conservació dels ocells salvatges, derogada per la Directiva 2009/147/CEE del Consell, de 30 de novembre de 2009 (Directiva Aus en endavant). La Directiva Aus estableix de forma clara en el seu article 4.1 que “tots els estats membres de la UE tenen l’obligació de designar com a ZEPA les zones més adequades en nombre i superfície per garantir la conservació de les espècies incloses en l’Annex 1 d’aquesta Directiva”. Totes les espècies objecte del present text estan incloses en aquest Annex i, per tant, són espècies d’aus que requereixen mesures de protecció especials i d’adopció de mesures de conservació concretes.

Per tal de donar compliment a la Directiva Aus el Govern de la Generalitat de Catalunya ha aprovat diversos espais com a Zones Especial Protecció de les Aus (ZEPA); La delimitació s’ha dut a terme en base a la presència d’aus estèpiques presents a la plana de Lleida, quedant finalment les 47.361,20ha de superfície ZEPA motivades per aquest grup avifaunístic que suposen la configuració actual.

Gaig blau (Coracias garrulus) © Jordi Bas

Les aus estèpiques són un grup heterogeni d’aus que comparteixen un parell de característiques comunes: que viuen en espais oberts més o menys desarbrats i que desenvolupen tot o part del seu cicle vital en un hàbitat molt particular, coneguts com a hàbitats estèpics (tipologia de paisatge que és dominat per formacions herbàcies o arbustives de poca alçada) o pseudoestèpics (paisatges agrícoles extensius, que degut a l’activitat humana, sobretot per la ramaderia i agricultura extensiva, té similituds en quant a la seva estructura a les comunitats naturals de les estepes herbàcies continentals euroasiàtiques).

La informació generada en les dues darreres dècades mostra que la major part de les aus estèpiques a Catalunya han patit una regressió generalitzada, tal com passa en el conjunt d’Europa. Les tendències poblacionals mitjanes de la comunitat ornitològica en els seus diferents ambients de Catalunya, mostra com les estepes són l’únic hàbitat on la mitjana de la tendència és negativa.

Hi ha espècies d’aus estèpiques que estan en situació d’imminent extinció per al conjunt del territori català si no es reverteix urgentment la seva situació (alosa becuda, trenca, terrerola vulgar o xurra) o, fins i tot, s’ha arribat a extingir (cas del pioc salvatge). A la vegada, estem davant del grup avifaunístic que presenta una proporció d’espècies més gran amb algun grau d’amenaça. Gairebé el 90% de les espècies estèpiques catalanes es classifiquen per alguna de les categories d’amenaça considerades per la Unió Internacional per a la Conservació de la Natura (UICN). El 25% de les espècies d’ocells reproductors amenaçats a Catalunya respecte del seu hàbitat pertanyen als ocells estèpics.

Sabíes que… mentre al Parc Nacional d’Aigüestortes hi ha 8 espècies d’ocells protegits al àmbit europeu, als secans de la Plana de Lleida són 18 les espècies d’ocells protegits?

Les espècies d’aus principals que cal destacar a la plana de Lleida, totes incloses al’Annex I de la Directiva Aus i considerades En Perill d’Extinció o Vulnerables a la proposta de Catàleg de Fauna Amenaçada de Catalunya són les següents:

  • Gaig blau (Coracias garrulus)
  • Terrerola rogenca (Calandrella rufescens)
  • Terrerola (Calandrella brachydactyla)
  • Xurra (Pterocles alchata)
  • Ganga (Pterocles orientalis)
  • Sisó (Tetrax tetrax)
  • Xoriguer petit (Falco naumannii)
  • Esparver cendrós (Circus pygargus)
  • Trenca (Lanius minor)
  • Calàndria (Melanocorypha calandra)
  • Alosa becuda (Chersophilus duponti)

La importància del ocells estèpics a Catalunya des d’un punt de vista biològic, més enllà del percentatge que suposen les poblacions catalanes respecte del conjunt de la península Ibèrica, és rellevant i significativa. En general, les estepes i pseudoestepes catalanes constitueixen l’extrem nord-oriental de distribució d’aquests hàbitats a la península Ibèrica (cas de la xurra). Per altres espècies, com la trenca, Catalunya acull la totalitat del darrer nucli reproductor de la península Ibèrica. A part de ser el límit occidental i meridional de l’àrea de distribució mundial d’aquest ocell.

També, és important destacar que per altres espècies, com és el sisó i el gaig blau, les poblacions que acull la plana de Lleida constitueixen les poblacions més importants i homogenies de tota la Vall de l’Ebre. A més de ser, cas del sisó, gaig blau i també la ganga, el pont de connexió entre altres poblacions de la península ibèrica i el sud-oest de França, per la qual cosa el seu manteniment és de vital importància per a la conservació de les seves poblacions en l’àmbit europeu.

Sector de Mas de Melons-Alfès

TIMONEDA DE ALFÉS

La timoneda d’Alfés se situa a l’interior de l’espai natural protegit dels Secans de Mas de Melons-Alfés. Aquest espai es troba inclòs al Pla d’espais d’interès natural (PEIN) des de l’any 1992 i a la xarxa Natura 2000, des de l’any 2003, com a Lloc d’Importància Comunitària (LIC) i com a Zona d’Especial Protecció per a les Aus (ZEPA).

És l’única timoneda que s’ha pogut conservar fins a l’actualitat a Catalunya, esdevenint un indret de peculiaritats que no es repeteixen enlloc més al nostre país. Conserva les característiques d’una estepa àrida continental (uns 200 m sobre el nivel del mar), caracteritzada per una geomorfologia d’altiplà i una cobertura vegetal formada per plantes de baixa alçada. Hi concorren un seguit de valors naturals d’excepcional interès a nivell local i a nivell nacional. Hi podem destacar:

  • Pel que fa a la vegetació, a més d’una extensió uniforme poblada de gramínies del gènere Stipa i de timó (Tymus vulgaris), s’han comptabilitzat més de 200 tàxons vegetals diferents, entre els quals s’hi troben plantes endèmiques i rareses vegetals, com ara la Sideritis scordioides var. carvanillesii, el Narcissus dubius, diverses orquídies, etc.
  • Pel que fa a la fauna, cal esmentar que és l’unic lloc a Catalunya on podem trobar l’alosa becuda (Chersophilus duponti). Aquesta espècie, que només hi es a Espanya i nord d’Africa, es va extinguir al 2005 però després del tancament de l’aeròdrom va a tornar a la timoneda, segurament d’alguna de les poblacions d’Osca properes a Lleida. A més de l’Alosa becuda, la timoneda és un dels millor llocs per espècies catalogades com a perill d’extinció com son la Ganga i el Sisó. Altres tenen la seva major població a Catalunya com son la Terrerola i la Calàndria. Aquí també hi havia una población de Trenca, el vertebrat més amenaçat de tota la Península Ibérica. Ara, gràcies al Projecte de Conservació de la Trenca, s’estàn alliberant polls nascuts a captivitat a Vallcalent.

  • En l’actualitat la timoneda d’Alfés continua sent un hábitat important per a moltes espècies d’ocells, entre les quals hi destaquen els alàudids i els ocells esteparis. També és hàbitat freqüentat per nombroses espècies d’ocells rapinyaires, com ara l’esparver cendrós, el xoriguer comú, el milà reial, etc.
  • Per una altra banda, la timoneda d’Alfés també destaca per les seves poblacions d’insectes, fins al punt de trobar-s’hi espècies que no es troben enlloc més a Catalunya, com ara l’ortòpter Prionotropis flexuosa, un endemisme ibèric, l’ortòpter Calliptamus wattenwylianus o l’heteròpter Tholagnus flavolineatus.

La comunitat que domina en aquest espai i la més representativa dels ambients esteparis és la timoneda d’esparbonella (Sideritetum cavanillesii).

La trenca (Lanius minor)

La trenca és el vertebrat més amenaçat de tota la península Ibèrica. Els seus requeriments són força específics pel que fa a l’alimentació i nidificació. És una espècie que necessita d’una gran diversitat de cultius i d’espais de vegetació natural que li aportin artròpodes per a la seva alimentació i al mateix temps arbres de port alt on poder nidificar.

Per aconseguir això cal mantenir, a les zones pròximes als espais de cria, un paisatge amb cultius herbacis de cereals i farratges (alfals, etc) amb petits guarets i clapes de vegetació natural baixa, marges amb bona cobertura vegetal i arbres de port alt i amb presència de pastura extensiva.

Gràcies al Projecte de Conservació de la Trenca a Espanya intentem invertir aquesta tendència negativa i que la Trenca torne a ser part del paisatge de secà.

Una trenca agafant aliment d’una safata d’alimentació suplementària © Marc Galvez/Trenca

Basses permanents i temporals

En els darrers vint anys s’ha constatat la importància del patrimoni natural de les llacunes mediterrànies. Els estanys temporals es troben en una situació especialment precària, per la facilitat de fer-los desaparèixer, i pel fet que no han rebut l’atenció necessària perquè s’han considerat «ambients aquàtics de segona categoria». El fet és que hi habita una fauna i una flora de gran importància en el context de la conservació de la biodiversitat. Alguns grups són prou coneguts, com ara les plantes aquàtiques, els amfibis (com el gripau d’esperons o el gripau comú) o els odonats, però d’altres encara són uns desconeguts. És el cas dels crustacis, entre els quals es troba el Triops.

Bassa temporal al sector de Mas de Melons-Alfès. © Albert Gispert

El Triops o tortugueta (Triops cancriformis) és un crustaci branquiòpode pertanyent a l’ordre dels notostracis. Ostenten el rècord mundial de permanència sobre la faç de la terra, ja que porta uns 220 milions d’anys (des del Triàsic) sense sofrir amb prou feines variacions en la seva forma. És per això que són considerats “l’espècie animal viva més antiga del planeta”.

Actualment es tracta d’una espècie protegida segons el DECRET LEGISLATIU 2/2008, de 15 d’abril, pel qual s’aprova el Text refós de la Llei de protecció dels animals.

Tortugueta (Triops cancriformis). © Albert Gispert

Actualment la limitada zona de distribució d’aquesta espècie a les terres de Ponent està sotmesa a una pressió molt forta degut a la transformació del territori associada als nous regs del Segrià sud i Segarra Garrigues.

Aspectes socioeconòmics d’interès

Mosaic de cultius en el secà de Lleida. © Marc Galvez/Trenca

la Plana de Lleida Des de la segona meitat del segle XX, dels ambients de caire estèpic que ocupaven la part catalana de la depressió de l’Ebre només en queden restes comptades, moltes zones de l’espai formen part d’elles, la qual cosa ha permès que s’hi refugiés part de la flora i especialment la fauna estèpica de Catalunya, la presència de la qual està directament relacionada amb l’existència de guarets i erms i amb l’ús reduït de pesticides.

Cal esmentar en aquest punt la presència, cada vegada major, de visitants en els diferents espais ja sigui per passejar en bicicleta com per observar ocells o simplement per gaudir de l’entorn.

Patrimoni Cultural I paisatgístic d’interes

Taula 1: Patrimoni natural Mas de Melons

CODI MUNICIPI JACIMENT CRONOLOGIA ESTAT TIPUS
1 Alfés Pintures rupestres NEOLÍTIC MOLT BO Pintures
2 Castelldans Tossal Mas de Matxerri ROMANA REGULAR Vil-la
3 Castelldans Mas de Melons-I INDETERMINADA DOLENT Murs dispersos
4 Castelldans Mas de Melons-II MEDIEVAL BO Loc habitat
5 El Cogul La Roca dels 5 Moros NEOLÍTIC MOLT BO Pintures
6 El Cogul Balma de Saladar NEOLÍTIC BO Gravats

Font: Pla de Gestió i Pla Especial dels Espais Naturals Protegits de la Plana de Lleida

Taula 2: Importància de les diverses ZEPA (ENPs) per a les 9 principals espècies de caire estepari

Font: Pla de Gestió i Pla Especial dels Espais Naturals Protegits de la Plana de Lleida