“Custòdia”, del llatí “custòdia/custodiae”: guardar, conservar, respectar, tenir cura. Tenir cura del patrimoni natural i cultural dels paisatges humans del Mediterrani, ha estat des dels orígens la raó de ser de Trenca. Per a aconseguir-ho, ens valem d’una poderosa eina col·laborativa que ens permet tenir cura d’aquests paisatges i la biodiversitat que ha prosperat en ells: la custòdia del territori.
Moltes de les nostres iniciatives se sostenen gràcies a acords de custòdia amb propietaris i agents locals, contractes totalment voluntaris que ens permeten actuar per a conservar espècies i ecosistemes únics. A data de 2019, tenim vigents un total de 12 acords que abasten 1.066,8 hectàrees, moltes d’elles en espais de la Xarxa Natura 2000.
La dada apareix registrada a l’Inventari de la custòdia del territori a Catalunya de 2019, una exhaustiva revisió que cada dos o tres anys publica la Xarxa per a la Conservació de la Natura (XCN), de la qual formem part de la seva junta rectora.
A l’inventari es recullen algunes dades significatives, com que tan sols el 10,6% de la superfície “custodiada” és de l’àmbit agrari o ramader. I això, malgrat que els hàbitats d’ambients agrícoles, prats i matolls són els més amenaçats: segons l’Informe d’aplicació de les directives Hàbitats i Ocells a Catalunya per al període 2013- 2018 de la Generalitat, més del 35% està retrocedint.
Des de Trenca treballem per a afavorir la coexistència entre les activitats humanes i la biodiversitat, i per això els nostres acords de custòdia tenen precisament el focus en aquests espais tan fràgils i amenaçats. Amenaçats per la creixent intensificació agrícola, que empobreix els camps, i també per l’abandó del món rural i les pràctiques tradicionals.
Gràcies a la custòdia, recuperem olivars centenaris als contraforts del Parc Natural del Montsant per a produir un oli d’oliva verge extra únic, ‘Salvatge’, en col·laboració amb agricultors locals. O fomentem pràctiques agràries sostenibles i actuacions de millora de l’hàbitat, com el manteniment de guarets o fites, en les últimes àrees de cria de la trenca. O mantenim, amb l’ajuda de pastors i ramaders, una xarxa de punts d’alimentació suplementària (PAS) on espècies amenaçades com el voltor negre, el trencalòs o l’aufrany poden alimentar-se de manera segura.
Tampoc deixem de costat la biodiversitat més desatesa, com en el cas de la restauració de basses temporals als secans de Lleida on habita la tortugueta (Triops cancriformis), l’espècie animal viva més antiga del planeta.
I en aquest respectar i cuidar que implica la custòdia del territori no ens oblidem del patrimoni cultural i paisatgístic del Mediterrani, fruit de la tasca pacient i acurada de moltes generacions. Així, a la vall major de Bovera, on produïm l’oli ‘Salvatge’, hem restaurat murs, aljubs, cabanes i altres elements de l’arquitectura tradicional de pedra seca: probablement, un dels pocs tipus de construccions humanes que propicien la vida. I així seguirem, treballant en comú, per a donar-li més espai a la vida salvatge.