Contacontes als Pirineus (2001-2003)

Contacontes als Pirineus va ser un projecte educatiu que es va desenvolupar en una triple vessant: la recuperació de la narrativa oral, el foment de la lectura i l’educació ambiental. La idea va sorgir al Departament de Medi Ambient de la Generalitat de Catalunya, a WWF-Espanya i a Trenca com a fruit de la preocupació per la conservació de l’ós bru. Es va desenvolupar a Catalunya, a l’Aragó i a Navarra. A Catalunya també va ser fonamental la participació del Departament d’Ensenyament (Generalitat) i del Conselh Generau d’Aran (govern autònom de la Val d’Aran).

Per descriure aquest projecte hem de tornar a l’any 1991, quan van arribar al Centre de Fauna de Vallcalent dos cadells d’ós bru: la Bavar i en Kiwi. Els ossets havien viscut tantes aventures i tan interessants des del punt de vista educatiu, que el 1998 WWF-Espanya i Trenca vam pensar en fer un conte basat en la seva vida.

El conte es va publicar a la vegada en aragonès, aranès (occità), basc, castellà i català –les cinc llengües parlades als Pirineus espanyols–, de manera que es va poder fer servir com a eina per a l’aprenentatge d’aquestes llengües a l’escola. A més, per gentilesa de l’editorial Pagès, es va fer una edició en gallec que es va enviar als centres escolars de Galícia.

Aquest projecte educatiu va consistir essencialment en explicar la història de dos óssos –la Bavar i en Kiwi–, amb el suport d’imatges i so, a les aules dels col·legis o als recintes dels ajuntaments de les poblacions dels Pirineus, on habita –o fins fa poc habitava– l’ós bru, compreses a Catalunya, l’Aragó i Navarra. Inicialment, la idea del projecte era només publicar un conte educatiu sobre l’ós bru i fer-lo arribar a les escoles. Després es va pensar en fer una narració oral i en acabat lliurar un conte en mà a cada persona del públic assistent.

La nostra idea va estar inspirada en part en els trobadors que recorrien els pobles i les corts a l’Edat Mitjana, i en part en els contes i llegendes de tradició oral que antigament s’explicaven a casa, a la cuina o al voltant del foc, i que congregaven màgicament els membres d’una família o els veïns. Ens va animar encara més el fet que la narrativa oral s’estigui recuperant avui dia amb gran èxit per part de biblioteques i ajuntaments.

Es van imprimir també pancartes amb un dibuix del conte i amb el títol del projecte en les diferents llengües dels Pirineus. La pancarta es ficava a l’entrada o a prop del lloc on s’explicava el conte.

Abans d’anar als Pirineus, les narracions van començar a les escoles verdes de Lleida. Això va servir de prova i de rodatge per a l’equip de contacontes, format com a mínim per dues persones.

Un altre aspecte del projecte va ser l’elaboració d’una guia d’activitats didàctiques que els mestres podien desenvolupar després de la narració oral, aprofitant que tot el seu alumnat havia escoltat el mateix conte i que en tenien un exemplar imprès. Les activitats proposades van ser ben diverses: tant de l’àrea de llengua, com de l’àrea visual i plàstica o de l’àrea de naturals i educació ambiental.

El conte s’explicava i es lliurava tant a alumnat de primària com de secundària. Tot i que la història era la mateixa, això va comportar haver de preparar versions orals diferents, adaptades a les diferents edats.

A l’estiu el conte va ser explicat a les places dels pobles, a locals socials o locals dels ajuntaments dels Pirineus, en sessions obertes a tots els públics. A les fotografies veiem diferents cartells que anunciaven aquestes sessions, una a la Val d’ Aran i una altra al País Basc. © Trenca